Joan Ramis i Ramis (Maó, 27 d'abril de 1746 – Maó, 12 de febrer de 1819).
Fill d’un advocat i amb cinc germans, tots dedicats al conreu de ciències humanístiques, Joan estudia Retòrica i Poètica a la Universitat Literària de Mallorca i Dret civil i canònic a la d'Avinyó.
Retornat a Maó fa d'advocat i és juntament amb el Capità Joan Roca i Vinent un dels fundadors, el 1778, de la Societat Maonesa de Cultura, que té la seu a casa seva. Els temes preferentment tractats a la Societat feien referència a les ciències naturals i a les ciències humanes i es llegien traduccions, entre d'altres de Voltaire, Wieland i Young.
Escriu poesia i teatre, però la seva producció en català minva amb la incorporació de Menorca a Espanya, encara que hi escriu el Dietari , Temps i paratges de Menorca en què és més gustós i saludable o danyós, respectivament, el peix i marisc que s'aporta per vendre a la pescateria de Maó (1811). Escriu també Antigüedades célticas, Historia civil i política de Menorca. Escriví també algunes obres en llatí, com l'elegia a la mort de la seva muller (el 1791, publicada el 1792; són 44 dístics elegíacs) o el seu propi epitafi. També el 1793 es clouen les activitats de la Societat Maonesa de Cultura.
És autor d'un conjunt d'obres dramàtiques en les quals sap adaptar al català, amb una inusitada habilitat, els alexandrins apariats d'encuny francès: Lucrècia, tragèdia escrita el 1769, quan l'autor tenia vint-i-tres anys; Arminda, tragèdia del 1775, sobre un tema històric barceloní; Constància, tragèdia datada del 1779; i Rosaura o el més constant amor, tragicomèdia del 1783.
L'anàlisi de les obres de la seva biblioteca ens ajuda a conèixer el camp de les predileccions literàries de Joan Ramis: els clàssics grecs i llatins, entre els quals es troben Homer, Horaci, Virgili, Ovidi, Sèneca, Terenci; els escriptors francesos del XVII i del XVIII, amb Boileau, Racine i Voltaire entre molts d'altres; els clàssics i contemporanis anglesos, amb la inclusió de Shakespeare, Thomson i Young, i també els italians, de Petrarca i Tasso a Metastasio; fins i tot alguns escriptors de llengua alemanya, com Gessner.
Si simplement analitzàvem els antecedents literaris i la feble demografia de l'illa, que comença el segle amb uns 16.000 habitants i l'acaba amb uns 31.000, no ens explicaríem tampoc que la literatura catalana neoclàssica, i particularment el teatre, tinguin a Menorca, no solament representants de primera fila, sinó una gamma temàtica i una perspectiva europea que no coneixem que es trobessin a cap altra zona del nostre país. A aquestes i a d'altres característiques diferencials de la cultura menorquina del segle XVIII respecte a la resta de la cultura catalana de l'època cal trobar-los una explicació històrica coherent. El desenllaç de la guerra contra Felip V comporta una diversificació dels destins polítics. L'anexió del Rosselló a França deixa de tenir el caràcter provisional amb què, deçà i dellà de les Alberes, era tinguda des del 1659 fins llavors i la francesització hi incrementa el seu ritme. Menorca, ocupada l'any 1708, en nom de l'arxiduc, per un estol anglo-holandès comanat per Stanhope, és incorporada a la Corona Britànica pel tractat d'Utrecht (1713) i segueix una trajectòria particular. Manté les seves estructures polítiques durant la dominació britànica i durant la curta ocupació Guerra dels Set Anys (1756-1763). El català és durant tot aquest període la llengua oficial, un home tan decisiu per a l'evolució de l'illa com el governador sir Richard Kane parlava la llengua dels menorquins. I no fou l'únic: quatre dels disset membres de la Societat de Cultura de Maó eren britànics. Les escoles -en llengua autòctona- augmentaren. L'any 1750 fou importada de Londres la primera impremta menorquina, l'economia menorquina esdevé dinàmica i no solament la producció agrícola, ramadera i artesana augmenta, sinó que Menorca participa en un àgil mercat internacional. De l'activitat econòmica neix, sobretot a Maó, nova capital de l'illa, una puixant burgesia mercantil, oberta a les relacions amb Europa. Els fills de les famílies benestants estudien al continent, sobretot a les universitats franceses." "Pel tractat de Versalles (3 de setembre de 1783) la Gran Bretanya cedeix l'illa a la corona d'Espanya. Monbeig afirma: "El nou governador comte de Cifuentes aplicà a l'illa les mateixes mesures, lleis i reglaments que al reialme peninsular i, com al segle XVI, el govern de Madrid paralitzà l'economia de l'illa".
